IV. Ni
místics ni equilibristes
Però és que dignament, pot
irritar-se algú que vulguem eixir de la nostra categoria de
pàries del pensament, d’esclaus dels dogmes esquifits
que ens pugui dur de tant en tant algun senyor de Madrid, més
o menys carregat de bones intencions i de rodes de molí?
Es que algú pot creure sincerament que si
Marx no hagués formulat la doctrina del materialisme
històric, nosaltres pensaríem que la burgesia
actual posseeix un dret diví per explotar iniquament la
classe proletària?
És que algú pot oposar-se noblement
que la Catalunya socialista vulgui deixar d’ésser la
Vall d’Aran del Socialisme Internacional?
És que els catalans havem d’ésser
els darrers pagesos d’aquest vague cosmopolitisme
anarquitzant, arreconat a tot arreu, després d’haver-hi
fracassat en tot moment?
Explicable fóra que encara visquessin
encatarinats amb utòpies fossilitzades, alguns germans
nostres de les masses proletàries. Ja és sabut de
sempre, que és cosa més fàcil trobar mil
homes disposats a vessar llur sang generosament per un Ideal,
blanc o negre, que trobar-ne cinc només que siguin capaços
de definir el ple sentit del mateix ideal pel qual donarien de
grat la sang i la vida.
I és que tots els grans moviments populars
agafen de seguida, si és que ja no el tenen de bon
principi, un cert aire hermètic de congregació
mística. «Correligionaris», ens diem nosaltres,
companys de religió! I en totes les religions hi ha
profetes i excomunions, hi ha pastors i ovelles. I jo us dic que
nosaltres ja n’estem cansats de pastors i de ramats i de
cledes!
Volem una religió nova, sense místics
ni il·luminats.
Proclamem ardidament i franca, la lluita de
classes i tots els principis de la Internacional. Però
aspirem encara més que tot el poble pugui convertir-se en
un formidable exèrcit en marxa, conscient i coratjós.
Que la Voluntat i la Intel·ligència faran possibles
totes les conquestes!
I el que em passa a mí davant d’un
místic, com és ara el meu bon amic, em passa també
davant d’aquests intel·lectuals snobs i
estetes, enamorats solament d’ells mateixos, plens
d’aristocràtica supèrbia i amb ànima de
cupletista – que no els veieu retratats cada vegada
que aneu a cal barber? – que fan postures davant del poble i
jocs malabars amb les paraules i voldrien negar-nos també
el dret de pensar per compte propi. Parlo d’aquests homes
que avui són els teoritzadors del més reaccionari
imperialisme nacionalista i demà els definidors del més
eixarreït cosmopolitisme sense suc ni bruc; que avui, que
remenen les cireres exalten el més calet optimisme
ultrancer, i demà, quan se’ls nega l’all-i-oli,
proclamen el derrotisme més carrinclonament antropocèntric;
que avui van a rebre un ministre en l’automòbil d’En
Martínez Anido, i demà van darrera de qualsevol
leader sindicalista; que avui són catòlics i
lluïsos, i demà ateus i lliurepensadors... Sempre
segons sigui l’empresa que els contracti per presentar llurs
equilibris.
Convé que hi hagi heretges,
certament. Ja ho digué Sant Pau. El que Sant Pau no digué
mai – i molt menys en llatí! – fos que
convingués que hi haguessin traïdors ni histrions.
Aquests però, si bé no mereixen el
respecte que pels místics cal tenir, almenys fan passar
l’estona, i a un hom li vénen ganes, tot presenciant
els números que presenten, tan plens de filigranes, de
cridar des del galliner, i al mig de l’espectacle: –
«Molt bé, molt bé! Ets un trumfo! Todavía
más difícil!»
No, no; ni místics, ni equilibristes! No
podríem nosaltres, no podria el poble de Catalunya, trobar
simplement uns quants homes?