VII. La
nostra posició de socialistes i nacionalistes
I bé, quina deu ésser la posició
dels internacionalistes davant el problema de Catalunya? Quina és
a tot arreu la de les figures cabdals de la Internacional davant
el problema de les nacionalitats?
Només n’hi ha una de digna i
possible: la resposta no pot ésser més senzilla.
Faré un raonament de batxiller:
Els socialistes proclamem els principis de
llibertat. És així que el nacionalisme català
és un problema de llibertat col·lectiva. Els
socialistes de Catalunya, doncs, al costat de tots els principis
substantius del programa del partit—lluita de classes,
socialització dels mitjans de producció, distribució
i canvi, etc.—al costat mateix, ni damunt ni dessota, hem
d’afegir-hi un nou principi, «substantiu» també
per a nosaltres: el de la llibertat total i absoluta de Catalunya.
No té cap sentit el dir que el
nacionalisme sigui una doctrina avençada o reaccionària.
És absurd confondre el nacionalisme, germen
d’universalitat, amb el «chauvinisme» agressiu.
El nacionalisme, com les doctrines econòmiques, com la
moral, com la filosofia, d’uns homes avençats, serà
progressiu. El nacionalisme d’uns conservadors, serà
conservador; el d’una burgesia reaccionària i
ultramuntana, serà ultramuntà i reaccionari.
Però si no pot dir-se que, en si mateix,
el nacionalisme sigui avençat o deixi d’ésser-ne,
pel contrari, l’antinacionalisme, com la representació
d’un imperialisme agressiu i dominador—en el cas
d’Espanya, l’imperialisme de
Castella—l’antinacionalisme, com l’expressió
contrària a una llibertat, és sempre fatalment
antilliberal.
Quan el dimarts darrer es parlava contra la
llibertat de Catalunya als Ateneus de Madrid i de
Barcelona—allí per boca del senyor «Conde de
Santa María de Pomés», aquí per la del
meu company—ambdós conferenciants eren representats
del mateix esperit reaccionari.
I que no es posi massa cofoi el meu bon camarada
pel públic nombrós que va anar a escoltar-lo. Pensa
que cada vegada que torni per parlar d’aquestes coses tindrà
aquí un públic més gran. Aviat, el catòlic
«Conde de Santa María de Pomés» i el meu
revolucionari amic, seran els dos darrers catalans que no faran de
l’ofici. Penseu llavors si n’hi haurà
d’empentes de gent tafanera que voldrà veure una
estranyesa tan fenomenal: N’hi haurà per llogar-hi
cadires
* * *
Fixat en un article recent l’únic
sentit que pels socialistes catalans pot tenir el nacionalisme de
Catalunya, no caldrà que m’hi aturi gaire.
Els joves socialistes radicals d’aquí,
que ens creiem pensar per compte propi, som gent que mirem cap
endavant. Això vol dir, que ens interessen molt poc les
interpretacions històriques, tant del marxisme com del
nacionalisme, que tant enterneixen altres persones.
L’ànima afinada de Karl Marx, plena
de santa indignació per la vengonyosa injusticia social del
modern règim capitalista, va tenir el bell somni d’una
humanitat millor, i per arribar-hi, va proclamar la lluita de
classes, per assolir la igualtat entre els homes i la solidaritat
universal de tots els oprimits.
I quan deia aquelles sis paraules que han fet
tremolar la terra, que faran tremolar la terra:—«Treballadors
de tot el món, uniu-vos!»,
no donava als mots, ell mateix ho ha dit i repetit, llur sentit
estrictament filològic. Dintre d’aquests treballadors
de tot el món han
d’ésser compresos tots els que produeixen,
distribueixen i canvien, riqueses materials o espirituals, tots
els homes de bona voluntat que prefereixen, el regne de la pau, el
de la justícia, tots els qui aspiren sincerament,
cordialment, a una societat millor que la nostra.
Tots
aquests impulsos generosos, com flames reals, devien, arborar el
cor de Marx, i volent fonamentar els seus principis cordials sobre
l’estructura objectiva d’unes bases científiques,
va establir la seva teoria
del valor i
la doctrina del materialisme
històric.
En
els precursors del nacionalisme hi trobem una autèntica
gènesi doctrinal. Els homes de sensibilitat més
aguda que de primer sentiren la vergonya de la seva subjecció
a un poble foraster, varen tenir el bell somni d’una pàtria
deslliurada, i per justificar les seves reivindicacions nacionals,
van cercar les anomenades «raons històriques».
Nosaltres,
tan del marxisme com del nacionalisme, en prenem només allò
que mira cap endavant; tota la doctrina justificativa no ens
interessa. M’explicaré: quan dic que no ens
interessa, vull dir, que nosaltres pensaríem tal com
pensem, encara que se’ns pogués mostrar,
històricament,
que no tenim cap dret a les llibertats dels nostres somnis.
Així,
encara que la doctrina del materialisme històric—recordeu
la crítica del Jaurés—es pugui considerar per
molts com fracassada—el Croce, per exemple, en fer la
crítica de l’obra del Antonio Labriola considera que
el materialisme històric, com a filosofia, s’ha de
donar per liquidat, restant-li solament un valor de «cànon»
en la historiografia, com el d’una suma de noves dades, de
noves experiències, que s’incorpora a la consciència
dello
storico—encara
que realment hagués fracassat del tot, tant se’ns
donaria.
Per
nosaltres, com pel mateix geni progressiu Marx, el marxisme és
una evolució,
no una permanència.
El determinisme no el dóna directament la història,
sinó que és la voluntat dels homes, obeeix als
eventuals determinismes psicològics inconeguts que dicta
les planes de la història; de la mateixa manera, que, en un
altre camp, no són pas les lleis de la ciència les
que tenen sotmesos els fets de la natura, sinó el món
dels fenòmens el que s’imposa en l’ordre de les
idees científiques.
De
Marx cap ençà, com d’En Valentí
Almirall ençà, el món ha fet molta via, i ha
presenciat el més gran cataclisme de la història.
Les idees directrius de les teories econòmiques,
històriques, científiques i filosòfiques, han
estat renovades totalment en un període de vint-i-cinc
anys.
Només
dues columnes s’han aguantat fermes: els principis de la
Llibertat dels homes i dels pobles. Només un ideal s’ha
mantingut intacte en les consciències: l’aspiració
a l’assoliment de la Justícia Social. Només
una fe han servat pura les ànimes pecadores: la fe
incommovible en els alts destins de la Humanitat! Només una
esperança ha pogut amoixar el plorit dels homes:
l’esperança en l’adveniment d’una
societat millor.